el pla del molí

En Albalat dels Tarongers, un petit poble del Camp de Morvedre, la cultura de la conservació (la cultura en general, vaja) no ha estat mai una de les prioritats, més prompte al contrari. El que impera a Albalat és la cultura de la destrucció. 

Des de l’arribada de la democràcia, amb l’arribada dels nous aires de llibertat, van arribar, també, els aires de la destrucció del patrimoni històric del municipi. El pont que s’havia construït en els anys 30’ no tenia l’ample suficient perquè passaren els cotxes i les persones i llavors es va decidir l’enderroc del mateix i la construcció d’un de nou. La veritat és que, malgrat que la necessitat d’un nou pont era patent, l’enderroc del pont antic no era necessària, ja que es podia haver fet una ampliació, un altre pont en un altre punt o una passarel·la per a vianants a la vora, més encara quan l’estil del pont no era gens corrent.

Però bé açò només va ser el primer pas, més o menys a la mateixa època es va fer la remodelació de les dues places del poble, una remodelació que va consistir en l’eliminació de tots els arbres, que cobrien d’ombra les places i el canvi de les fonts. Se’n van plantar de nous arbres, però en realitat, dels que es van plantar en els 80’ no en queda cap i les places han estat convertides en secarrals.

Seguint amb les fites del primer alcalde socialista està la construcció del nou ajuntament, a banda de ser un edifici lleig i desproporcionat per al lloc on està eixe no és el seu major defecte, allò pitjor és el lloc on es va situar. L’afany destructiu era tan gran que no es va trobar millor lloc que la Cisterna, que segons algunes fonts era d’orígen àrab.

L’etapa socialista va acabar i van entrar al govern municipal els ‘comunistes’, però, el canvi   d’equip de govern no va suposar un augment de la conscienciació amb el patrimoni. En el període de govern ‘comunista’ es va trencar el Llavaner municipal (clar, s’havia de posar la font d’aigua clorada, i quin lloc millor?). Actualment hi ha una reconstrucció d’una part del llavaner però que no és fidel al seu estat original.

Un altre dels perjudicats d’aquesta etapa va ser l’altre llavaner, el ‘d’allà dalt’ que es troba als Quatre Cantons i es conegut com a l’Escandall (potser pel soroll de l’aigua al passar). Tot i que el fet de cobrir la séquia des del Pont de Mascarós fins a l’Escandall haja estat un encert, l’errada, al meu entendre, va estar en la conformació de la plaça que es va fer a la vora del llavaner. Es van fer unes escales per a pujar des de la séquia fins al carrer del Calvari, però com cada escaló té un ample i un alt és tan incòmoda que ningú la gasta i hom puja per la costera, a banda, la solució per a la plaça va ser fer dos grans bancals de ciment que encara es mantenen sense acabar del tot. Això ha provoca que el llavaner haja quedat en un clot i que s’haja perdut el seu entorn. Un poc més tard, i un poc més als afores, es van tapar dos dels tres braços d’eixida de la séquia que passa pel Molí, un edifici de gran valor etnogràfic que actualment es troba mig enderrocat.

La caiguda de les esquerres i l’ascens de la dreta al govern municipal va suposar una aturada del desenvolupant del poble i en conseqüència una aturada de la destrucció activa del patrimoni. El govern actual, també de dretes però d’un partit suposadament més de la terra, ha continuat amb la destrucció del patrimoni municipal. Encara que més per deixadesa que per voluntat. Les Escoles antigues, que es trobaven en el carrer Major, van arribar a tal punt de degradació que l’ajuntament va decidir enderrocar-les, malgrat que, d’allò més segur, es podien haver restaurat.

En aquesta segona legislatura dels nacionalistes -sic-, les idees destructives es mantenen i pretenen modificar l’entorn urbà de la Casa-Palau, un edifici medieval, el més important del poble. El projecte de l’ajuntament consisteix en enderrocar tots els edificis contigus a la Casa-Palau per deixar l’edifici exempt. La justificació que es dóna per fer aquesta salvatjada és que si l’edifici no està exempt, la conselleria de cultura no voldrà donar les ajudes a l’ajuntament per a l’adquisició de l’edifici, que actualment està en mans privades.

A banda de l’enderroc del Llavaner abans esmentat, de diverses plantes baixes i de l’antic Molí del Castell, es pretén fer davant de la Casa-Palau un edifici modern de formigó, (i pel que es veu als renders, no massa bonic) que albergarà la nova llar dels Jubilats.

Considerant la desfeta que s’ha anat fent, any rere any, del patrimoni cultural i històric del poble d’Albalat, i considerant també que l’excusa de la conselleria és molt fluixa m’agradaria demanar a l’ajuntament que aturara aquest projecte i a canvi propose l’execució d’un altre mes respectuós amb la història del nostre poble.

Jo propose una actuació integral de restauració que incloga la Casa-Palau, la Fàbrica de Pintes, el Molí i el Llavaner per a fer un conjunt integrat. Propose que es cree un pas des del carrer Major fins al jardí del riu entre la Casa-Palau i la Fàbrica de Pintes i que es condicionen l’edifici del Moli i els adjacents per a fer una vertadera Llar del Jubilat, que servira com a Centre de Dia per a tots aquells que ho necessiten.

Espere que l’ajuntament tinga en consideració aquesta proposta i que no continue amb més destrosses. De totes maneres, no tinc moltes esperances en que el poble recolze aquesta iniciativa, ja que ells són els qui voten a tota aquesta colla que ens governa.