La font d'Albalat

Després de molts mesos sense escriure al blog, ara, havent acabat ja amb la obligació de l'estudi i amb un estiu per endavant, em decidisc a escriure unes línies sobre el tema de la polèmica que ha aparegut els últims mesos al meu poble, Albalat dels Tarongers.
L'ajuntament s'havia compromés a remodelar la plaça de Baix, adduint que la font que hi havia ocupava massa espai, duia vint anys sense gastar-se (cosa que és certa) i ja tenia les canonades rovellades. Tota l'oposició s'ha tirat en tromba contra la decisió de l'alcalde, no pel fet que estigueren en contra de fer una remodelació sinó per la font que ha triat l'ajuntament per posar-hi en substitució de la vella.
La nova font no m'acaba de desagradar per si mateixa però coïncidisc amb Ximo Michavila en que no dialoga amb l'entorn en que es troba. Però, la remodelació de la plaça no té només aqueix defecte a la meua forma de veure-ho. El paviment que s'ha triat (segurament el més barat del mercat) desllueix bastant el poble i sembla que pegaria més a Terra Mítica. Els colors, rosa pàlid i ocre brut no ajuden a donar l'aire de poble que si aconsegueixen molt bé els nostres veïns del nord.
Deixant de banda el paviment, per a mi, l'errada més gran en aquesta remodelació és la manca d'arbres. La nova plaça és, el que diríem vulgarment, un secarral. Quina va ser la meua decepció quan vaig eixir un dia de ma casa al carrer Curt i baixant cap a la plaça vaig veure que no hi havia cap forat ni un per a arbres, només hi havia un mur de formigó que partia la plaça en dos.
Jo que havia imaginat una plaça empedrada (en basalt, granit o alguna cosa que ho semblés), amb uns quants escocells enjardinats amb plantes i arbres de gran copa fent un sostre verd i, potser, una font menuda (o bé la mateixa que hi havia però sense el pòdium al que estava pujada).
Però clar, jo ja sabia que això era gairebé impossible tractant-se d'albalat on les úniques coses que s'han fet amb gust al poble des de l'època de la República són els jardins del riu i la piscina.